"Sobre la integritat", per Natàlia Cugueró [Get a partner]

OPINIÓ | És freqüent que una persona amb un càrrec de responsabilitat pugui dir coses com ara “no és res personal, ho faig pel bé de l’empresa” o “jo separo molt clarament la feina de la vida personal”. I havent-ho dit camina cap a la desintegració i l’autoengany. Desintegració perquè parteix de la base que disposa de dos “jos” que s’alternen segons la conveniència, sense connexions entre ells, i, per tant, que el que fa un no crea conseqüències sobre l’altre. I autoengany perquè qui diu això considera els “jos” com a entitats reals, quan només són dos barrets damunt del mateix caparró.

Per què ho fa? Una possible resposta la trobem en la tecnificació de la presa de decisions en l’àmbit professional. Normalment vinculem l’ús de determinades tècniques a ser un bon directiu. Conèixer tècniques està bé, però subordinar-ne els valors a la seva aplicació, no. Posem l’exemple de l’anàlisi basada en criteris de cost i benefici, i apliquem-la a la idoneïtat d’acomiadar o no un determinat treballador. D’aquest càlcul en derivem un cert criteri per veure si cal prescindir-ne. Sona fred, però en l’àmbit professional és bastant freqüent aquesta anàlisi. La decisió final potser no serà tan freda (sortosament!).

En molts casos, i en empreses petites, es coneix la persona i es valoren altres aspectes. Però en general els criteris personals, o l’ètica, es deixen per a després, com una pinzellada de bon rotllo per dir-li de manera sentida “adéu-siau”. Però no tenim en compte que els treballadors són persones i fins en si mateixes, i l’ètica hauria d’impregnar les decisions que els afecten.

Ara posem un exemple extrem de l’àmbit personal. No fem la mateixa anàlisi del cost i el benefici per decidir a quina escola portar el nostre fill. No pretenem que la inversió en la seva educació ens porti com a resultat poder-nos jubilar millor. Els valors es troben implícits quan considerem un fill com un fi en si mateix i no un mitjà.
Però el tema és: per què tenim aquesta necessitat de separar aquests dos àmbits de la nostra vida i fragmentar-nos? És clar que les dues decisions no són equivalents, perquè no totes les relacions ni situacions exigeixen la mateixa resposta exacta; els dos exemples són extrems. Però com decidim en un àmbit té conseqüències en l’altre, i les té en termes d’integritat.

Considerem la integritat com un valor ètic necessari per dirigir les organitzacions. Però llavors ens desintegrem de forma absurda, fent servir expressions de l’estil “et faig fora, però no és res personal, vull crear el meu equip” (i menystinc tot allò que la persona ha fet per l’empresa abans que jo hi fiqués el nas, mentre em concedeixo un dret absolut a decidir sobre el seu futur). I després, ben tranquil·la, els dic als meus fills que han de valorar tothom: – has de valorar el teu germà! Mentre que jo he estat aprenent a no fer-ho quan portava el barret professional i no he valorat a qui ho mereixia.

En definitiva, si un valor és important per a mi, ho ha de ser sempre. Porti el barret que porti i tracti amb qui tracti. Quan no és així, decideixo des de la fragmentació i, per tant, cada vegada sóc menys íntegra, em conec menys i puc valorar menys els altres. I aquest raonament, tan senzill d’explicar, és complex en la pràctica. Però no podem escapar-nos del fet que la integritat sí que “és quelcom personal”; de totes les persones, vull dir.

Per Natàlia Cugueró, sòcia de la consultoria Get a partner